Un dels costums, actualment desaparegut, de les Festes Patronals de Beniardà, era la carrera del gall. El día previst, a les deu del matí, començava a tocar el tabalet i la dolçaina a la plaga: era el senyal de que anava a iniciar-se la correguda. Com en el conte  "El flautista d'Hamelín", eixien els veíns de les seues cases. A la placeta del costat penjaven el pollastre, futur trofeu que s'emportaria el guanyador.

A la plaga, la comitiva es preparava per acompanyar els corredors fins al punt de partida. Al davant anaven les autoritats, una parella de la guardia civil i els participants. Al darrera, el tabalet i la dolçaina no paraven de deleitar-nos amb les seues notes.

Deis veíns que havien eixit, molts es quedaven esperant poder vórer l'arribada deis participants mentre feien petar la xerrada; d'altres acompanyaven la comitiva fins la Creueta, on es quedaven fent apostes sobre les qualitats físiques deis corredors i, per tant, del possible guanyador. Els participants caminaven fins al bancal del Tort, punt de partida de la carrera. Entre els corredors també hi havia gent d'altres pobles de la contrada que, amb la seua participado, aportaven alegría a les festes. Una vegada que tots eren al bancal, l'aguatzil llegia el ban que, en nom de l'alcalde, anunciava les normes que havien de complir tots els corredors i regulaven la prova. Acabada la lectura, un tret assenyalava l'inici. El tro era tan fort que diuen se sentía des de les coves del Blaconc. Un cop comengada la carrera, els participants baixaven costera avall fins creuar el riu de L'Anouer i, a partir d'ací, costera amunt, tros que presentava mes dificultats. Les persones que esperaven a la carena deis marges els animaven amb els seus crits. En passar l'últim corredor, arrencaven a correr al darrera acompanyant-los fins a la plaga. No tots arribaven a la meta, Alguns, els menys resistents, es quedaven pel camí; d'altres, quan ja pensaven que la carrera els pertanyia, eren avangats per altres corredors que feien un esprint d'última hora. Francament, era un espectacle emocionant.

Com era d'esperar, quan el darrer participant arribava a la plaga, el guanyador ja tenia el trofeu a les seues mans, mentre la música tocava i les campanes de l'església anunciaven amb el seu volteig que la carrera havia acabat. Cal dir que l'objectiu de la cursa no era el guanyar el pollastre, sino passar-s'ho bé i contribuir a una tradició centenaria.

Isabel de Sico