El blat ha sigut fins fa uns trenta anys cultiu de secà que ocupava una gran superficie de les terres de la nostra vall. El blat es començava a segar a partir de Sant Joan, es batia a les eres en juliol, com ens recorden les següents dites populars:

Qui no bat en juliol        
no bat quan vol.        

En juliol el meu blat
i en agost el del meu cunyat.

En juliol
les garbes al sol

Al voltant de l'any 1949 va arribar la màquina de batre modernitzant la faena. Un home que va vindre a batre durant molts anys per estes terres, Luís Llácer, ens vol recordar les seues vivències personals.

"Cap a l'any 1953 va ser el primer any que vaig conèixer este bell poble de Beniardà. Em vaig quedar sorprés per l'acollida de la gent, ja que jo venia amb la màquina de batre damunt d'un camió i en el moment que vam parar a I'Era va aparèixer l'aguasil, que si no recordé malament era el tio Sento Masià, el qual va fer el bando per a que la gent acudirá a l'Era a ajudar a descarregar la màquina i baixar-la a mans fins al Racó l'Arena i emplaçar-la allí. La resposta del personal va ser tremenda; gent amb cordes i ferraments van eixir per tots els cantons. També hi van acudir l'alcalde, que per aquells anys era el tio Rafel Senabre, i el rector D. Miguel Palacios; en definitiva, tot el poble.

L'operació de descarregar la màquina era tota una història, ja que havíem de cavar un clot davant les escoles per a que el camió enculara i quedara així al mateix nivell de la carretera. Tot seguit a mans es baixava la màquina i després es nugava amb cordes per a dur-la al Racó l'Arena, a fi de que no caiguera al barranc. En fi, com es feia amb gana i harmonia mai vam tindre cap problema, gràcies a Déu.

Ocurria que com treballàvem amb un motor elèctric molt potent, moltes nits mentre no paràvem la màquina la llum deis carrers no es podia encendre. Dos anys després ja batíem amb tractor i totes estes faenes eren cosir i cantar. I si la memòria no em falla, en agost de 1970, el dia que va nàixer Ma Lola, la filla de Lola i Gregorio, va ser l'últim any que vam batre. Després la meua dona Tere i jo no vam perdre el contacte amb el poblé de Beniardà ja que vam continuar venint llogant alguna casa, com la de Glorieta o el pis d’Amparo la fustera.

Van ser tants i tantes les amistáis que vam fer la meua dona Tere la de la màquina, com tots la coneixieu, i jo que a la fi vam comprar una casa en abril de 1988, doncs Tere era una enamorada d'este poble. Sabeu com vam comprar la casa? Un dia va telefonar Pepita Senabre dient-li a Tere que es venia una casa, dit i fet.

Recordé que mentre Tere feia el dinar jo anava a l'Era i disfrutava oint les histories del tio Paco el Jorro, Sentó el Poldo, el tio Payà i altres, així com caçant amb Sento el Manco.
 
Pero un dinar que no se m'oblidarà mai va ser una torrà de peix dels germans Placer i Ximo, feta per Glorieta a l'Era. Era tanta la quantitat que no podíem més. pero com volíem quedar bé vam fer un esforc i ens ho vàrem menjar tot, aconsellats peí meu cunyat el metge que ens acompanyava en la faena.

Són tants i tants el records que es podría escriure un llibre sencer..."

Luís Llácer Gimeno, el de la màquina de batre