Els escrits que teniu a les vostres mans pretenen continuar l'homenatge (començat ara fa uns anys i aparegut en anteriors programes de la festa patronal) a les tradicions, a la cultura i a l'educació que hem rebut, que rebem i que hem de continuar rebent per fer de nosaltres el que som: valencians. Per això, volen donar a conèixer alguns aspectes de la tradició oral de la nostra Vall i, més concretament, del nostre poblé: BENIARDÀ.

Alguns recordaran amb emoció experiències viscudes i ara desaparegudes; d'altres descobriran costums que, si per als seus pares eren viscudes diàriament, per a ells representen històries passades i tradicions que teñen un valor cultural incalculable; els més xics, en fi, tomaran a jugar-hi, gràcies a que els pares i mestres els hi podran ensenyar, amb l'alegria de fer el mateix que els abuelos.

A continuació expose un seguit de jocs d'infants recollits al poble.

JOC DE "SERRA SERRA"

Es feia i es fa encara ais xiquets menuts. L'adult agarra el xiquet i se'l col•loca als genolls prenent-li fort les manetes i engronsant-lo cap endavant i cap enrere, mentre canta la següent cançó:

Serra, serra maneta
les campanes van al vol.
La pobreta Vicenteta el seu nóvio no la vol.

En acabar-la, l'adult fa com si la criatura caigués, fet que produeix fortes rialles al menut.

JOC DEL PISI-PISI-GANYA

Els xiquets i xiquetes s'asseien fent un rogle amb les carnes flexionades i els peus
junts.

Mentre es cantava una cançó, la criatura que pagava anava tocant els peus deis seus companys/es, començant pel de la dreta. En acabar la cançó, el peu que tocava en aquells moments s'havia d'amagar.

El joc continuava començant de nou la cançó i així successivament fins que quedaven
eliminats tots els peus. Guanyava aquell que li quedava un peu per amagar.

La cançó diu així:

"Pull, pull,
serra pull.
Tu que vas, i que vens,
a la vora de la mar.
Dis-me qui li toca ja"

JOC DE CONILLET AMAGAR

Els jugadors formaven un rogle. S'anava cantant una cançó mentre un assenyalava amb el dit ais altres. En finalitzar-la, aquell xiquet/a amb qui acabava l'última sil·laba quedava lliure i podia amagar-se. La cançó es repetía fins que en quedava un de sol: era la persona que pagava.
La cançó fa així:

Co-ni-llet-a-ma-gar
que-la-lle-bre-va a-pas-sar.
Per-la-nit-per-el-di-a
quan-to-ca-va-l’ai-lvla-ri-a.
Sar-di-ne-ra-co-to-ne-ra
Pim-pom-fo-ra.

Quan tots els jugadors/es marxaven, la persona que pagava comptava fins a una quantitat acordada, i llavors eixia a buscar-los. El primer xiquet/a que anomenava seria la persona que pagaria la propera jugada. Algunes vegades, el jugador anomenat podia alliberar-se quan un deis seus companys arribava al lloc de partida sense ser vist o anomenat.

JOC DEL ROGLE

És un joc més aviat de xiquetes. Consistía en agarrar-se de les mans i anar rodant al ritme de la següent cançó:

Roda, roda
Sant Miquel,
tots els àngels
van al cel.
Carregats amb un bagul.
Que es gire ... de cul.

O bé

Que caiga, que caiga
... de cul.

Els punts suspensius indiquen el jugador anomenat.
Recopilat per Josep Bou