El blat es segava a juliol, després el gra es molía en els molins corresponents, obtenintse un 25% de segó i un 75% de farina. La farina es portava a casa dins de sacs de tela blancs i el segó en sacs de tela qualsevol. Com que encara estava calenta era escampada en un llençol net durant uns dies, després era posada en un sac de tela (saca de farina, de color blanc), per a que hi haguera transpirado, i es guardava en un lloc frese de la casa (com el rebost). El sac no era lligat si no que se li posava damunt un drap. En alguns casos en el rebost tenien una basseta lluida en un racó, la parnera, on s'abocava la farina i es tapava amb una tela o llençol vell.

Abans de pastar calia fer el llevat. Per açó les dones es guardaven un pilotet de pasta de la vegada anterior dins d'una cassola de test on fermentava. A esta cassola se li posava un poc de farina i aigua tibia, i es desfeia ben desfet remenant-ho amb una cullera de fusta. Una vegada fet açò es diu queja està fet el llevat. A continuació s'agafava el llibrell Recipient de forma més o menys semiesférica fet de fang. i se cernía la farina en el cedàs de manera que queia fina i neta dins daquest. Tot seguit s'aboca el llevat dins del llibrell, pero a un costadet, sense tirar-lo directament damunt de la farina. S'agafa un poc de llevat i es mescla amb un poc de farina, afegint un poc d'aigua. Es pasta amb les mans i es torna a mesclar un poc del llevat amb un poc de farina (que ja tindrà un poc de llevat) i es pasta amb més aigua. Així successivament fins que es mescla tot el llevat amb la farina i amb l'aigua que admetisca. Les proporcions van a ull: l'experiència d'altres vegades i el tacte al pastar dóna la informació de les proporcions. Un referent de que s'està pastant amb bones proporcions és que a mesura que es pasta el llibrell s'ha de quedar net, no ha de quedar gens ni miqueta de pasta apegada. La pasta cal treballarla quan més millor, quan més es palpa més bones ixen després les coses. La manera de pastar és amb els punys, quedant el dit polze amagat dins de la mà, i amb moviments més o menys cíclics: s'agafa la pasta del cul i s'estira cap a dalt deixant-la damunt de tot, es xafa amb el punys i es trona a repetir el mateix. Tot açò es fa enèrgicament, sense encantar-se, sempre amb moviments, sense deixar que la pasta es gele. Algunes persones el que els agrada fer es trencar la pasta, és a dir, el pilot gran després d'estar prou amassat, es trenca en trossos més menuts i es torna a pastar de nou. Açó es pot fer les vegades que es vulga. Quan es creu que ja hi ha prou, se li afegeix una xorradeta d'oli d'oliva, pero no damunt, sino a un costat de llibrell i es torna a pastar de nou i de la mateixa manera. L'oli fa que la pasta quede llustrosa, lluenta, i per tant amb més bon color estètic.

Ara s'ha de deixar que la pasta es faça bona. Es tapa el llibrell amb una manta per tal de donar-li calor i accelerar el procés d'inflament. Algunes persones posaven baix del tamboret un cresol, que s'havia d'anar canviant de posició per a que no cremara la pasta, o bé es deixa al racó el foc, segons l'època de l'any. Amb estes senzilles tècniques s'ajuda a que el procés siga més ràpid.

Aproximadament, si s'havia posat un quilo de farina, després de pastar pesava dos quilos, el pes de la pasta sempre duplicava el pes de la farina.

Quan la pasta està bona s'agafa la posteta, Fusta rectangular per a fényer el pa, rotllos,... dit a Beniardà. i un pilotet de pasta i es feny amb les mans. A mesura que va fent-se es deixa damunt del taulellFusta rectangular per a dur el pa, rotllos,... al forn a coure. i es tapa amb unes teles, o draps amb la següent disposició: baix de tot el manil, drapet de tela a ratlles., després damunt una manteta i unes tovalloles blanques on va el pa. Després, com que pels costats sobrava tela aquesta es replegava per a tapar els pans, de manera que quedava el manil a la vista. Així el pa deixava de nou que es tornara a fer bo. Si era estiu no posaven tanta tapa, amb el manil era sufícient.

Quan de bell nou estava la pasta bona, les dones es posaven la capçana al cap sobre la qual recolzaven el taulell. La capçana era com una circumferència molleta feta per dins de borra o similar, que se la posaven per mantenir millor l'equilibri i no espatllar-se. Les dones duien els taulells al forn, a mesura que arribaven feien cua i els deixaven damunt d'un banc que estava a l'entrada del forn i fet a postes per a açò. Algunes famílies disposaven de forn propi, encara que açò era una minoría de la població de la vall. A Beniardà hi havien tres forns públics, el de Felipa i el Mestre Blai (al carrer Sant Joan), i el forn de Salvador de Fèlix (al carrer del Forn).

Abans de coure el pa el tallaven amb un ganivet amb punta fent talls paral.lels i de gaidó, a fi de que disferenciar-los de la resta. Es deia que ferien el pa. Si eren rotllos els talls eren arquejats, com si foren els bracos d'una galaxia.
 
Tot açò suposa una faena organitzada per part dels forners, que obrien de les nou del matí fins a migdia, tots els dies de la setmana excepte dijous i diumenge. Aleshores les dones anaven al forn a primera hora del matí i duien el pans a punt per a entrar en el forn, és a dir, amb la pasta ja bona per a ser cuita. Aleshores, o bé pastaven de bon matí per a arribar a hora al forn, o bé pastaven per la nit i l'endemà de matí la fenyien. Si són minxos calia pastar per la nit, dones la pasta requereix que estiga molt bona. En el forn es feien dues fornades: la primera més forta on eixia el pa més colorat i cuit, i la segona més fluixa on eixien més blancs, més assentats i no tant bons com els de la primera fornada. Per tant calia anar-hi prompte per a que els pans entraren, a ser possible, en la primera. En la primera fornada sempre coïen els minxos, perquè vol el forn molt fort.

El forn és com una coveta amb forma de mitja esfera o iglú, amb una porta davant. Just damunt d'aquesta i per dins hi ha un xicotet forat que fa ximenia per on ix el fum. Estant fets de pedra i algeps, i poden tindre un diàmetre de metre i mig o dos metres.

En cada forn era important replegar brosta (sobre tot pinotxa) per a botar el foc cada matí. Normalment un home s'encarregava d'açò. Cada dia de la setmana anaven a la serra i aprofitaven el bosc: argelagues, pi, pinotxa, ... D'esta manera havia una simbosi entre les persones i bosc de la vall de Guadalest. El forner o la fornera embotia de llenya el forn la nit anterior i a l'endemà de bon matí se li botava foc. Quan es formava una bona brasilada s'escampava per igual per tot amb una branca, de manera que el forn quedara solsit. Quan ja quasi hi havien cendres s'escombraven les brasses cap als costats i al fons, quedant al mig net, i era aleshores quan amb la pala els forners posaven els pans en aquest espai deixat entre les brasses. Després de coure el minxos escampaven la brasilada de nou per a recalfar el forn, el tornaven a escombrar i coure les demés coses. Per a coure el pa de dacsa també es necessitava el forn fort. L’experiencia era molt important per a deixar el forn ben solsit i saber quan entrar a punt la fornada.. El pa l'anaven deixant ordenadament, en fueres, segons convenia més. Quan es treia el pa, temps que ja tenien controlat per rutina, les dones l’agranaven amb un pinzellet per a llevar-li la poqueta cendra que puguera tindre, i algunes els torcaven amb un drap. Fins aproximadament els anys 50 als forners i forneres se’ls pagava mitjançant la puja, segons la quantitat que coïen es quedaven amb un, dos o els pans que foren. Després ja el pesaven cuit i en proporció al pes havien de pagar tants diners. Una vegada que li havien pagat, la dona s'emportava el pa (i tot el que fóra) amb el seu taulell tapat, tal com ho havia dut, i damunt del cap. Com que el pa eixia calent, al tornar-ho a tapar s'acabava de coure, de manera que aquest es tornava a fer bo. Així dones eren tres voltes de fer-se bo.

En arribar a casa, es deixava fer bo el pa damunt del llibrell. Després, es podia quedar així, guardar en el rebost tapat amb els mateixos draps, o bé dins del llibrel tapat igual. Una familia de cinc membres pastava segur dues vegades per setmana, ja que el pa aguantava bo fins a no més de tres dies.

Actualment la gent que vol pastar va al forn i compra ja el llevat fet, encara incorrectament aquesta paraula hom la castellanitzada dient-li llevadura. Es pasta de la mateixa manera, però em comptes del llibrell s'usa una safa de plàstic. La resta és igual. Per a saber quan estava bona la pasta les dones han ingeniat un rellotge casolà que els facilita la labor per a saber quan la pasta està bona. Consisteix en posar un pilotet de la pasta en un got en aigua. i quan aquest sura és que la pasta ja està llesta per a fenyir-la. A voltes simplement veient el volum que ha augmentat la pasta es pot saber si ja està bona. En cabant es fa ús dels moderns forns de gas o elèctrics per a coure-ho.